exèquia XII

Fem l’amor

sota llençols de colors,

amb la suau llum

de les sis, a l’octubre.

Lentament sento

com les mans son pell,

els llavis, profunds records,

el silenci, desig

i aquest llit, torna a ser nostre.

Oblido que ja no hi ets

que sols ets passat,

el meu, el teu....

i torno a plorar.

Fèiem l’amor

com cada vesprada,

amb la calma del mar

aquest, que en amarava.

Carícies, paraules

ofertes suaument,

moviments, gemecs

compassats moments.

Oblido que no tornaràs

oblido que ahir, sota la pluja

el teu cos, va naufragar.