com un vaixell

Com un vaixell varat
amb les costelles enlaire,
la pintura, cremada,
i el nom quasi oblidat,
subsistia el seu amor
que s'esmunyia sota la porta,
entre desitjos trencats,
els petons, gelats,
i uns malucs quasi oblidats.
La sorra guanyant terreny
ofegant el timó de popa,
igual que l'avorriment
esborrant el desitj.
Sols quedaven vells records
de turmentoses nits sota els llençols,
on els braços eren xarxes,
el xiuxiueig, reclam,
els cosos, naus,
i els plaers, el seu botí.
En aquell cementiri,
condemnats a naufragar,
s'aferraven a vells rems
per intentar a terra arribar.
Arribar a nous ports
on naixen anhels, estius i petons,
on es canvien els corroïts màstils,
per tornar a sentir les seves pells.
Hi arribaren?
Depèn dels vents.