Balancí

Recolzada al balancí
de vímet ja desgastat,
rebies la llum de la tarda
mentre rellegies poemes.

Les cames, creuades.
Fines, llargues i blanques.
Una camisa blava, meva,
quasi descordada, per vestit,
deixant entreveure la pell.
Aquells cels desitjats,
aquelles valls on refugiar-me.

Emmarcada a la balconada,
les corbes del teu cos, dibuixaven
lleus reflexos, tons i ombres
sent tu, molt millor vers,
que qualsevol altre,
del llibre que entre les mans, tenies.

I mentre et mirava
Herato xiuxiuejava,
tot allò que després,
al caure la nit, i sobre teu,
els meus llavis t'escriviren.