exequia

Acosta el suau cabell negre

fins a arribar a fregar la freda fusta

que ara, des de fa poques hores

separa els dos cossos que s'estimaven.

El silenci és el millor convidat

d'entre les fisonomies que van arribant,

embolcallant llàgrimes, records i comiats

no esperades i encara menys, desitjats.

Les mans acaricien l'àlber envernissat

com si toquessin un vell violí

que ens transmet, sentiments acaronats.

Petites gotes d'aigua i sal.

Les flors són muts espectadors

que miren des del racó il·luminat

com a únics pètals encara vius,

més, que el cor de qui et recorda.

Acosta el suau cabell negre

mentre els trons de l'ànima ferida

l'hi prenen les paraules,

sols deixant dir.... «Per què?»