paraules

D’aquelles paraules dites
sense voler, sense pensar,
avui naix un profund dolor
que m’ofega, m’atura.
D’aquells mots encesos
on no i cabien flors, ni llençols,
han quedat profunds buits
que no se com curullar.
I d’aquell to de veu
que encara tremola,
no per elevat
si no per colpidor,
on jo era retret
on tu eres veritat,
sento que creua la porta
l'inici de l'oblit.
D'aquell instant glaçat
de ràbia continguda,
quan brollen les fredes llàgrimes
i mor la darrera abraçada,
a quedat, aquest trist silenci.
A quedat...
no se si ha quedat res
no se si ha quedat tot.

Demà, amb el sol rogent
la ment, ja relaxada
i la necessitat de retrobar-te,
et tornaré a mirar, a apropar
pensant que el nostre amor
es molt més gran, immens,
on quatre paraules dites
sense voler, sense pensar,
sols son quatre gotes
enmig d'un gran oceà.