mà oberta

Aquesta mà meva, tan oberta 
viatja a la recerca dels teus porus, 
ofegant l'aire que ens separa 
sentint l'eriçament del teu pèl.

Vol recórrer tota la teva esquena
tal gota de pluja que rellisca lentament,
o una llàgrima que corre sobre la cara
sense camí, sense temps ...

Aquestes empremtes meves, tan enceses
desitgen fotografiar la teva pell nua,
per encara en la foscor del temps
poder dibuixarte en el meu pensament.

Ja noto en la mi la teva teu suor
¡Com s'agita el teu respirar!
només em queda una última ànsia;
deixar-te els meu llavis, com a segell.